On ets?

Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai.

Hauries pogut dir: “Torno de seguida”. O:”Fins a

la nit, pare”.

Sense tu els meus dies passen lents, com bèsties exhaustes.

Amb el negre martell de les esperes maldo clavant a les pa-

rets nues del temps les imatges del teu record encès.

Sento l'aire del teu dolç somriure lluminós dins cada nova

arruga del meu rostre,

I amb la meva veu de cendra dispersa crido l'alt bronze de

       la teva vida

On ets?

Dorms? Quins paisatges torturats baixen dels teus ulls a

       cercar figures de somnis?

Quins refredaments de mort súbita hi ha en les teves mans

       honrades?

Et veig entre milers, entre milions, individual i anònim frag-

       ment d'història en marxa, fill meu!

Reposes infant i tità, com una fulla caiguda i com una

       muntanya.

I prop teu, damunt l'espiga de lluna de la teva baioneta,

       lluu la papallona de la llibertat.