Els estels llunyans brillen en la nit.

Estan tan tristos com jo, no tenen ni repòs ni son.

Ja fa anys que ens coneixem, ells i jo, de les nits de vetlla.

En la nit, quants cops ells i jo no posem el cap sobre el coixí?

No havia vist mai tal manyagueria: algú plorava sobre la meva sort com un núvol que explota.

Eren certament les llàgrimes dels estels, i jo que em pensava que no era més que la rosada!

He demanat al vent que els pregunti per què estan tristos,

perquè els estels no són pas com nosaltres, ells són molt més a prop de la cort del Senyor.

El seu missatger, amb l’ajut de la rosada, havia escrit damunt l’herba:

«El raig del dolor dels kurds ha abastat el cel,

el crit dels kurds cap al nord ha arribat al cel,

és l’alè de llurs sospirs que ens fa rajar les llàgrimes».

Traduït del kurd a través del francès per Pere Galceran-Uyà