Pels carrers del Caire els semàfors

parpellegen amb regularitat. No hi ha groc,

només verd i vermell. Si és que ho recordo bé.

Aquest petit detall, realment,

no té gens d'importància,

perquè ningú no en fa cas, dels llums.

Els cotxes circulen per quatre carrils

o més, i no cal aturar-se al vermell.

És evident que tampoc no té sentit

el pas zebra i, si està pintat,

hi alternen ratlles negres amb negres.

D'entrada titubeges molta estona als

hipotètics passos de vianants, després

et fas a la idea que t'hi pots llançar des d’on

vulguis, si ets prou valent. Des de la vorera

calibres les distàncies, et gronxes

i et fas teu el ritme dels vehicles,

esperes fins que no es vegi cap autobús

apropar-se, és l'únic que no es pot esquivar,

després fas un senyal amb la mà perquè

si malgrat tot, t'atropellés un cotxe,

aterressis amb gràcia damunt el capó.

Ara recules, ara zigzagues,

però d'alguna manera aconsegueixes travessar,

arrossegat, cap aquí, cap allà, lluny de la recta.

I si has sortit amb verd, és possible

que arribis amb verd. O amb vermell, vés a saber. Mentre,

però, tot és mortalment important: els semàfors,

les direccions, la valentia. I l'altre costat

més que cap altra cosa.