Falç, martell i l'estrella d'Itàlia
nous adornen la sala. Però quant
de dolor per a aquell símbol sobre aquella paret!

Surt, sostenint-se amb crosses, el presentador.
Saluda amb el puny; diu el seu text
perquè riguin les dones i els joves
que omplen la pobra platea.
Parla, tímid encara, de la idea
que els ànims agermana; acaba: "I ara
faig com els alemanys: em retiro".
Entre acte i acte, al bar, tot rondant
vermelleja, mesurat en el beure, l'amic
de l'home al qual cicatritza ferides,
li tanca solcs dolorosos; algú
arribat aquí des d'espantosos exilis,
s'escalfa amb ell com ho fa amb el sol aquell qui té fred.

Aquest és el Teatre "degli Artigianelli"
tal com el va veure el poeta el mil
nou-cents quaranta-quatre, un dia
de setembre, quan a estones
encara retrunyia el canó, i Florència
callava, absorta en les seves ruïnes.

Traduït de l'italià per Pere Galceran-Uyà