La foscor es conjura com els núvols eterns
La llum del matí corre, es fon, fugint dels perversos

La casa és devastada, i l'eco de la Mort arrapa el vent
Perdrem l'herència de les granges, i el mico es passeja i mana
En absència dels homes, el rèptil maleït fa el fatxenda

Ens va mancar la paciència per construir amb palla d'amor
La casa es va ensorrar
Ens va mancar la persistència dels camins valents per sobre del dolor
I la terra va retrunyir

La casa cau, la terra trem, i la bondat és empassada al forat

La coixa presumpció de la victòria en el combat de les extremitats
La dansa sorda al ritme absent de cops composats
i el somni mut de parlaments que atien les ànimes celestials

Cerco els budells de la terra, el que se n'ha anat i el que s'acosta
La terra, el mar, el cel i la maresma, vigilo
Conquereixo l'ull de la ment de Déu, els llampecs de la veritat i la por
En l'esplendor i la sorpresa, Ell es preguntava quina mena de món ha fet,
I encara es pregunta...

Esguerrat i a trossos com un drap
El món va fent, pitjor que la seva pròpia nuesa
La vergonya flueix per la terra, tant entre amics com entre parents
i els dits dels perversos es multipliquen i rebroten a les fosques

La foscor es conjura... es conjura com l'eternitat
La llum del matí corre... corre i es fon, es fon, es fon...

Traduït de l'anglès per Ana Romero