Al vespre ressonen els boscos tardorals

Per les armes que maten, les planures daurades

I els llacs blaus, i el sol damunt

Rodola ombrívol; la nit estreny

Guerrers agonitzants, el foll lament

De les boques malmeses.

Però al fondal de salzes s'agrupa en silenci,

Núvol roig on habita un Déu de còlera,

La sang vessada, fredor de lluna;

Tots els carrers desemboquen en negra putrefacció.

Sota el brancatge daurat de la nit i dels astres,

A fi de saludar els esperits dels herois, les testes sangonents;

I sonen tènues entre els joncs les flautes fosques de la tardor.

Oh dol més ple d'orgull! Altars d'aram.

La flama ardent de l'esperit nodreix avui un dolor immens,

Els descendents no nats.

Traduït de l'alemany per Feliu Formosa