Pidolaires de claror, tindrem, si més no, el misteri de la nostra última frase per cloure el nostre xerroteig. Els ulls esbatanats cap al no res. El poema és una drassana. En les rodes de l'alba un poble s'entesta: tenim fam de llegendes, els ulls de llum ja no ens sadollen. Ens cal el musell del que és nou, el senglar del que és inesperat. Llavors, el poema construeix la seva corpenta, la seva biga central, malgirbada.

La destral pica i torna a picar. El mar és una noia promesa, però tan llunyana! La carena de les muntanyes serà un ampli bressol per a les espècies, el sentit, l'or i les armes. Tenim fam de llegendes. Ja no sé els llocs, però que em calen, els seus noms? Les ciutats són urgents. He menjat la meva imatge, la mirada em travessa, ah!

No continuaré llegint perquè no sóc un lector, sóc un creador, com tots vosaltres, i estic atrapat, ara mateix, entre una càmera que em mira i un arbre que tinc a l'esquena. A la càmera i a l'arbre els fa nosa un poeta que no crea, sinó que està llegint. La càmera em mira, però l'arbre, darrere meu, mira la càmera. Dos universos s'estan mesurant, i l'ésser humà és al mig, com un funàmbul damunt un fil. Travessa justament entre la tecnicitat japonesa i el terrible, el terrible de la presència de l'arbre que prefereixo no mirar perquè he passat tota la meva infantesa en els arbres i els arbres han tingut, en la meva poesia, el paper dels bucs del vaixell. Sempre han estructurat el poema. Els arbres que són com la gent d'aquest país, tancats en les seves arrels, presos en el seu port i en la seva llengua, amb el cap alt, tanmateix, escombrant alguna cosa del cel entre els edificis tot dient-los: aparteu-vos, tinc una cosa a dir a la càmera, tinc alguna cosa a dir a la càmera:

-Tu passaràs, i jo romandré. Tu te n'aniràs amb els altres. En algun lloc guardaràs el reflex de la meva llum, només una mica i morirà dins un calaix.

Així és com acaben de vegades els poemes. Quan els altres, la gent d’aquest país, encara no els llegeixen.

-Però malfia't --diu l'arbre--, tu ets passatgera. Malfia't, jo romandré, molt temps, molt temps...

L'arbre no sabia, centenari o mil·lenari, que la càmera passatgera no ho era gaire més que ell, perquè un llenyataire que va arribar per netejar el parc, a cops de destral, va determinar la seva fi trista, damunt una terra que girava cap a la seva fi trista, enmig d'un cosmos, damunt una terra que girava sota els passos dels amants que es besaven en el buit sideral.

Traduït del francès per Júlia Ferrer