En els nombrosos fulls

del llibre de matemàtiques

el Quocient es va enamorar

un dia

dolorosament

d’una Incògnita.

La va mirar amb el seu esguard innombrable

i es va adonar que des de l’àpex fins a la base

era una figura singular;

ulls romboïdals, figura trapezoïdal,

cos rectangular, pits esferoides.

Va fer de la seva una vida

paral·lela a la d’ella

fins que es trobaren

a l’infinit.

“Tu qui ets?”, va preguntar ella

amb ànsia radical.

“Sóc la suma del quadrat dels catets.

Però em pots dir Hipotenusa”.

Tot parlant van descobrir que eren

(allò que en aritmètica correspon

a ànimes bessones)

cosins entre ells.

I així s’estimaren

al quadrat de la velocitat de la llum,

en una sisena potència,

traçant

al sabor del moment

i de la passió

rectes, corbes, cercles i línies sinusoïdals

als jardins de la quarta dimensió.

Van escandalitzar els ortodoxes de les formes euclidianes

i els exègetes de l’Univers Finit.

Van trencar convencions newtonianes i pitagòriques.

I al final van decidir casar-se,

fundar una llar,

més que una llar,

una perpendicular.

Van convidar a ser padrins

el Poliedre i la Bisectriu.

I van fer plànols, equacions i diagrames per al futur

tot somniant en una felicitat

integral i diferencial.

I es van casar i van tenir una secant i tres cons

molt boniquets.

I van ser feliços

fins aquell dia

que al final tot esdevé

monotonia.

Fou aleshores que aparegué

el Màxim Comú Divisor,

assidu als cercles concèntrics,

viciosos.

Li va oferir, a ella,

una grandesa absoluta

i la va reduir a un denominador comú.

Ell, el Quocient, es va adonar

que amb ella ja no formava un tot,

una unitat.

Era el triangle,

sovint anomenat amorós.

D’aquest problema ella n’era una fracció,

la més ordinària.

Però fou aleshores que Einstein descobrí la Relativitat

i tot allò que era espuri esdevingué

moralitat,

com d’altra banda en qualsevol

societat.

Traduït del portuguès per Pere Galceran-Uyà