Tant de bo hi pugui haver,
encara un “tant de bo”
o que –oh Rif- pogués,
parlar amb la meva veu...!
Com ruixat de rosada
regaria els desigs.
Ton cel no el taparien
ni els remolins del vent
que tremolegen l’aigua
i que escampen preguntes ...
Què diré jo de tu?

Visc en la lluna plena
i he estirat sa claror com si fos una pell. 

Visc sota els teus estels
que no paren de créixer
i s’han fet tan amics perquè són petitons
Per això no et fas vell ! 

Jo visc sota el teu sol
que escampa la bellesa.
Ell que m’ha rentat l’ombra.
-el seu despertar als llavis-.
i que  el rostre m’encén.

Visc a l’ombra dels arbres
damunt la roca llisa.
Però tanmateix arrelen
i amb ses fulles em freguen. 

He sortit amb recança,
t’habito a tot arreu.
Fico la mà dins l’aigua
i amanyago el record
des del primer al darrer.

És la crida el que sento
de tota ta bellesa en planes i en muntanyes
que corren com uns rius
en els quals jo puc beure
els versos que a tu et canten

La vida és en tu, un refugi complet
on no es coneix la pressa.
En tu és l’amor rosada
d’on les herbes s’abeuren ...
No n’ha quedat per ’ mi !

T’he deixat amb recança
t’habito arreu on sóc.
I tu ets encara aquí dins el foc de la Història
que vols que tingui en mi;
i vet aquí que el porto
ben ficat als pulmons. 

Honoraré el teu nom
sempre que algú l’esmenti.

Autor: Ahmed Ziani

Traducció al català de Carles Castellanos i Llorenç

(Observatori Català de la Llengua Amaziga - OCLA