El nostre amor va ser un fruit fugaç de la primavera.
Ens va entumir els llavis amb la seva dolçor
de móra silvestre, de taronja del Mediterrani.
Després a poc a poc es tornà àcid, fins a deixar-nos a la boca un enyor de petons, una nostàlgia de veus
que les cartes mai no aconseguiran explicar.
Vaig estimar no el que vaig veure, sinó el que vaig somiar haver vist:
una dona amb paraules de corall i absenta,
amagada sota un vestit d'home, tan dominadora
i diferent, que la meva música la va reverenciar
tal com es fa amb les divinitats, per emmudir tot seguit
com una au ferida pel fred d'una estació glacial.



Traduït del portuguès per Pere Galceran-Uyà