Aquest poema dóna sentit al títol del recull que és Contes d'une tête tranchée [Contes d’un cap tallat]. Aquests contes són, de fet, les famoses reivindicacions d'una Xahrazad moderna que comença a parlar amb el rei de Les mil i una nits, amb el seu rei que anava a matar-la.

Ella li canta les veritats a la cara: li explica allò que va malament en el seu regne, totes les injustícies socials que afecten les dones o qualsevol altra persona.

En la segona estrofa, he definit les reivindicacions d'aquests poemes com a contes-sanglots. És a dir, no hi ha pas alegria, sinó més aviat sang. Són els contes-sagnants d'un cap tallat en el camí a la revolta.

Perquè reivindicar qualsevol cosa en aquesta societat s'inscriu en la subversió, és subversiu, i, per tant, es corre el risc de l'empresonament, el risc de la mort. Fins si tot si no és la mort física, pot ser l'equivalent de la censura, per exemple, de la prohibició de la lliure expressió.

Bé, però això no significa desesperació, no significa renúncia. Ben al contrari, el poema acaba amb dos versos que fan parlar una altra persona. És per això que hi ha la metàfora de l'òliba més fosca en el jardí de vidre, sense una llàgrima, que pren el relleu. Vol dir que hi ha un reemplaçament. Hi ha algú que ve i que continuarà aquesta història, aquesta reivindicació, fins i tot si el cap ha estat tallat o fins i tot si el cap ha estat reduït al silenci.

Traduït del francès per Marc Audí