Les hordes feixistes
fa setanta anys
bombardejaven sense pietat
el Cabanyal.
Les hordes feixistes
van arrasar cases,
van assassinar la gent d’a peu,
van fer un altre Guernika
d’aquest barri indefens.

Setanta anys després,
una filla de falangista,
amb les seues hordes destructores,
vol tornar-ho a fer:
arrencar les cases d’arrel,
enviar a la mort un barri
castigat contínuament,
–un barri bell i preciós
carregat d’història i geni
com no hi ha a la resta del món,–
crear el pànic desencisat,
el cansament de molts anys
cridant SALVEM, SALVEM!!:
les vagues de fam,
les portes obertes,
les botigues que tanquen,
els judicis d’uns togats comprats,
l’enrunat que es va amuntegant:
tot plegat
un bombardeig sense final
per omplir-se les butxaques
aquestes legions Còndor
de factura nova i ferum agra
que arrosseguen la cua negra
sobre les cases malva.

Però el cor republicà
encara batega sota els doquins,
sota les teulades,
albira des dels miramars,
s’enlaira en la mirada
de cada veí de la platja: no podran
els bombarders traçar la urpada,
no tornaran a fer el seu alçament.
Mentre estiguem vius
viurem a vora la mar
a les nostres cases petites rosades,
amb la mar per aliada,
armats amb la mar armada.


Octubre de 2008