Però la Natura no havia apensat en l'amor
                          Maria de França

Quan Plató va sortir de la cova del meu crani
carni, escarni, ludibri! Mofa de la mofeta.
El cec dipositat en la ciutat desconeguda
de 25.000.000 d'inhabitants. L'amor.
El vell orb imbècil i jo retant-nos com dos gossos mascles.
El semàfor mut i aquella màscara al bec de totes les coses.
L'ànima cagant-se a les calces.
La mort somrient a sota de cada pressentiment de l'ésser.
La carn desprenent-se dels ossos
com el pol·len de la corol·la de les paridores.
El cervell empresonat per les caderes del desconeixement.
La identitat INDOCUMENTADA
a l'avinguda dels guàrdies que cacen il·legals.
La identitat sense papers, ni idioma.
La identitat fent figa davant la pressió dels humans.
I la meva mare morta, jugant al set i mig amb els cucs,
sense poder respondre per mi
amb la seva entranya desfent-se.
Enumeració en Un.
El món de les idees petrificades. Només natura.
Un taxi em va robar la maleta i una pelleringa de vida.
A la butxaca no em quedava ni un refotut IDEAL,
ni un gram de picadura d'ideal, ni una maleïda burilla.
El sol es feia pas a trompades per sota les meves parpelles.
No podria creure que allò fos REAL.
I el vell sarnós fent-se el quisso espantat entre els cotxos.
Plató em va fer una gran putada.
Hagués pogut parir-me enmig d'una plana coneguda
pel meu sistema Braille imaginat.
Però em va deixar allí.
Sense os.
Sense barril.
Sense sense.