Se'ns acosten al ràfec les branques de l'avet

i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?

És trista la muntanya al cor del fred,

i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,

damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,

i s'assembla al silenci de la mort

aquest tebi silenci de la vida.