Dormir profundament sota la terra amb una flor als llavis, esperant, simplement esperant, sabent que tots els morts inútilment arrapen les roques poderoses del destí, sabent que ja mai més ens trobarem soldats. I ens preguntarem si és abril, com van dir i vam creure, el més cruel dels mesos, coneixedors com som que cada dia ens porta la seua trista i concreta crueltat.

Ens retorna l'espill la nostra imatge, sense la brillantor dels ulls i amb els membres dispersos, cos fragmentari i fragmentat, ull excedit pel vol de la memòria: el renill del cavall, realitat que s'enfuig adormida entre mortes paraules i fingits decorats.