Penso en el meu germà, el poeta grec

sempre enyorós de les ribes de Jònia.

La nostra Esmirna té antics noms bellíssims:

El Rosselló, Marcèvol, Vallespir...

El temps muda els colors en el seu rostre

i al seu cos tendre i aspre, amb roses blanques

al Canigó blavís.

                  Els vencedors

no el pogueren abatre, ni bastiren

alts minarets. Va calmar el seu orgull

enterrar les paraules dels infants

amb capes de menyspreu i de calç viva

i enfosquir els noms antics de cada cim.

Té límits fluctuants, la nostra Jònia,

transparents tanques de mal destriar,

penetrants, de ponent i de migdia.

Ara mateix que enraono amb vosaltres

tinc por d’entrar, sense voler, a Esmirna.