Fa ara tres anys que trobàrem aquell palau
renaixentista que feien servir de bar.
Vam arribar ja de nit a la vila.
I després de sopar, vam cantar el Ternari
els cinc sota la manta, al recer d’un portal.
Mentre posava el món dins d’una copa,
vaig oblidar uns ulls a la cambra d’hotel,
aquella nit d’hivern.

El mateix hotel és on hem arribat ara.
¿Quin camí estrany m’ha portat de nou a Morella?
Les terres solitàries dels Ports
s’han begut ja l’últim sol. T’he mostrat
la geografia difícil dels carrers
quan es feia de nit al portal de les Verges.
Hem menjat fruits del mar
asseguts sota els porxos del carrer Major.
I m’has llegit els teus versos darrers
-Paper de vidre, delicats treballs
de fustes fines- abans de dormir.

No he trobat tanmateix, en la fila de cambres,
aquells ulls oblidats on vaig conèixer
la set que ja per sempre ha d’acompanyar-me.
Per un instant, en recordar-los, he sabut
quant de temps s’amaga darrere els anys.