A Xavier Montsalvatge, I. M.

Tantes vegades com la vostra música

havia guarit ànimes malaltes

d’algun excés o mancança

-perquè això és el que fa

l’art més generosa:

acompanyar i escoltar,

per poder-nos tornar de sobte

allò que més necessitem

en cada precís moment-,

i en canvi avui res no ha impedit

que els vostres metalls, fustes i cordes

s’estremissin tots alhora

amb un acord immensament agut i greu:

tota la tessitura del dolor,

i l’agraïment pel qui va saber

aparellar-vos amb tanta gràcia

que ja mai més no serem els mateixos.