Aquests homes lluitaren,

vull dir els avis dels avis,

i també damunt aquestes feixes es va sembrar la sang.

La dura mà empunyava les eines i les armes.

Defenien la vida, la collita, els seus escassos béns.

Pagesos i soldats, tot era una tasca única:

clavar la rella en la terra o el coltell en l'enemic.

Portaven aquells segles en l'entranya

l'armada incursió i la secada hostil.

Pel mar venia la tempesta

i la nau enemiga com un núvol irat.

Dins ells tenien la ràbia i la por,

lluitaven, s'amagaven, eren homes valents.

Hagueren de fer compatibles amb la feixuga feina

les hores de la gresca, de la rialla i de l'amor.

La mort els envestia per tots costats, aclaria

les espesses brostades. Era igual

morir de la pesta, de fam, negats o en plena lluita.

Tal vegada la guerra tenia un altre prestigi.

I aquells homes anaven al combat. Ells sabien

almenys que defenien un tros de terra, una casa,

allí a la vora,

el pa de tots, dins el rebost o a l'era,

i això els decidia a la mort.

Acceptaven, sense saber, un secular martiri:

ni tan sols creien que allò es pogués fer acabar.

I a més els homes es coneixien lluitant,

i és bell vanar-se d'una força ardida,

i les armes poden prendre un estrany fulgor a les mans.