Un vell plàtan, des del carrer

Un instant de tendresa, inesperat
i súbit com un xàfec, que t'agafa
al bell mig del carrer i fa parar
l'home enfeinat que ets ara, i t'adones
-et puja de l'estómac, no tens aire-
que el teu pou no té fons fins a la mort
i no era això el que tu volies, no,
i et retrobes infant i et vénen ganes
d'algú que et permeti refugiar-t'hi
suaument i càlida, sense amor.
I retrobes els teus ulls a les fulles
del plàtan. I reprens a caminar.

El mateix plàtan, de de dins d'una casa

A les fulles del vell plàtan retrobes
els teus ulls.I és que un instant de tendresa
mulla de vegades els ulls cansats
de la vella que t'has fet i que, cada
matí, tan bon punt t'han rentat, amb penes
i treballs s'arrossega lenta a asseure's
sempre a la mateixa butaca i mira
a través del vidre sempre el mateix
tros de branques, maons i arrebossat;
perquè ha vingut la soledat a fer-te
companyia, càlida i sense amor,
des de les fulles mullades del plàtan.