Fa segles que no em veig en el mirall.
Vaig oblidar, fa temps, la meva cara.
La darrera que vaig veure era molt trista:
una màscara d’arrugues sobre el rostre,
que fou bell, de la meva joventut.
La d’ara no la sé; deu ser pitjor,
per molt que em maquillessin el cadàver.
Tampoc no puc quedar en fotografia:
això vol dir que, en lloc del meu retrat,
els llibres utilitzen uns gravats
antics, caricatures corrosives
que us fan sentir, probablement, aversió.

Malgrat això, llegeixo que sóc bell,
i les ames m’aprecien quan em veuen:
sóc jove altra vegada?, quan morim,
som vells per sempre més, o retornem
—resurrectes o vampirs— a la bellesa?

Hauríeu preferit que hagués parlat
de tombes i castells, del gust de sang
–excel·lent aperitiu, el recomano–,
dels udols dels llops en lluna plena,
de cruïlles espectrals i solitàries?
Ja sou prou grans per delejar escenografies
com aquestes, llocs comuns, tòpics gastats!

He tornat a la bellesa; ho aprofito:
les noies són més fàcils que al meu temps.
Això seria Xauxa...; però ai!:
les discoteques obren massa tard,
la jovenalla beu i balla fins a l’alba,
i sovint haig de marxar –la llum em mataria—
quan la festa fa el seu ple, amb la cua entre les cames.