(...) I jo em deman,
qui les porta, moribundes, mar atzarosa, fins a mi?
EMILI SÁNCHEZ-RUBIO

Jo crec que són elles les que s’hi porten
amb cos de balena
amb ulls de sardina
i amb pell de sirena
fins allà al fons
al fons de la mar
la mar del voler
del joc de la veu
del truc de l’amor
i que a sobre s’hi aboquen
i no aguanten el pes
i els cau l’esperit
que tot enaiguat els queda molt fi
tan fi com d’alga
d’alga entre onades
que és com un vers
i d’aigua salada
fruint entre cames
allà on l’univers és l’infinit
dit tot a crit a crit de plaer
però esbudellat dins la balena
i enllagrimat per la sardina…
Jo crec que són elles les que s’hi duen
endins a la platja
a la teva platja
potser un mal miratge
però de platja tova, de mal caminar
i a més ho fan nues
i cerquen el sol que creuen que tens
i tenen raó, te l’has quedat tot
i sí que ho fan nues
el cabell se’ls embulla
les mans s’esfileguen
el cor se’ls inunda
i la mort és de fang, de roc i petxina
allà endins la platja
o al fons de la mar
on el naufragi serà amarg
però l’amargor serà d’amor
l’amor serà la barca
i mar endins, els pescadors…