Els exàmens,
com rovell a les frontisses de les portes successives de la vida
-com costa obrir-se pas cap al futur contra nosaltres mateixos!:
contra els nervis que tot d'una ens paralitzen,
contra l'ansietat que enfosqueix l'horitzó dels dies assenyalats,
contra el cansament i la desídia que convertiren en desgana
el que hauria pogut ser descobriment i goig.
I les preguntes que semblen un parany, una teranyina,
en lloc d'un retorn a idees visitades i sabudes,
i el vagar perdut pel laberint de records mal païts i poc consolidats,
i l'ordre brillantíssim de la lògica degradat en un caos arbitrari,
i la ventada de sarcasme i de furor amb què semblen caure els llamps
vermells dels correctors sobre els errors:
només el balbuceig on hauria pogut brillar el llamp!
En donarem la culpa, com sempre, als altres i a la sort:
si aprenguéssim a saber les nostres culpes,
la nostra part del fracàs,
i sabéssim adreçar la nostra voluntat
cap al futur, cap al millor, cap a l'altura,
quant de rovell cauria de les portes que hem d'obrir,
com lliscarien les frontisses dels exàmens de la vida!