«Jo voldria morir d’una agonia
com un entusiasme.»
Blai Bonet

Si fa que som al vespre. Si fa que samarreta
de tirants. Si fa que és fresc. Si jo que sols
havia fet onze anys. Si no fa pit ni fa toquera
ni feia olor de llana, olor dels ventres, de fumera
arran del sexe. Si jo que sols havia fet onze anys
i fa que sento tota la vergonya, als mugrons,
de ser innocent quan fan que es ruen
i fa que som al vespre, i fa que samarreta
de tirants.
            Damunt meu com la calç
damunt de les parets sentia la vergonya
i tota la vergonya, als mugrons, de ser innocent.
Sentia com qui sent si fa que es ruen els budells,
rebregant tota la pena, en ells mateixos,
i la pena, tota la pena i la impotència de saber,
de no saber sentir-se, solament, una pellofa.
De no saber només deixar-se fer si és que fa
que som una misèria de pellofa. Si és que fa
damunt meu com la calç damunt les parets
l’asfíxia blanca de saber que som una pellofa.
Si pogués faria com qui fa que va drenant-se.
Faria com qui fa que va deixant la salabror.
Que se m’endugui.
            Damunt meu com la calç
damunt les parets i la vergonya i la impotència
i els budells si fa que es ruen rebregant-me tota jo
dins del pecat. Sense saber dins del pecat.
I no saber dins del pecat. Com si el pecat
fos en mi ja un altre sexe.